Agenda | Activities | Library | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Home
    Home This is where you can find all the blog posts throughout the site.
  • Categories
    Categories Displays a list of categories from this blog.
  • Tags
    Tags Displays a list of tags that have been used in the blog.
  • Bloggers
    Bloggers Search for your favorite blogger from this site.
  • Team Blogs
    Team Blogs Find your favorite team blogs here.
  • Login
    Login Login form

CRÒNIQUES AFRICANES

Reflexions d'una mestra de l'Escola a Kamwenge

La Marta de Gispert és mestra d’Educació Infantil de la nostra escola. Des del desembre de 2014 treballa a l’Àfrica com a coordinadora de projectes amb l’ONG Àfrica Directo, i ho farà fins al juny de 2015.

Les seves vivències són tan enriquidores que hem obert aquest canal de comunicació perquè tota la comunitat de l’escola pugui gaudir-ne.
Creiem, en efecte, que els seus textos són un material perfecte per ensenyar a valorar tots els recursos dels quals disposem en el nostre entorn, i per això mateix us animem a compartir-los amb els nens i les nenes.

Esperem, doncs, que ens acompanyeu en aquest viatge apassionant, i que ens feu arribar les vostres reflexions i les vostres impressions perquè tots en puguem gaudir! 

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Cada cop que marxo, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un lloc i de la seva gent, faig inevitablement un exercici de memòria, un recorregut mental de tot el trajecte fet des de l’inici. Sembla mentida que hagin passat només uns quants mesos, perquè tinc la sensació de pertànyer a aquest petit món des de fa molt de temps... Suposo que ho fa la intensitat amb què he viscut totes aquestes experiències, la quantitat enorme d’aprenentatges acumulats i el fort lligam emocional amb totes les persones que m’han anat acompanyant.

La tornada no ha estat fàcil. Recordo el xoc que vaig tenir en trepitjar l’aeroport de Heathrow, el primer contacte amb el món occidental. Em costava identificar-me amb aquesta realitat, que de fet és la meva, i la sensació era molt estranya. Em sentia absolutament fora de lloc en el meu propi ambient. El primer que em va cridar l’atenció en arribar va ser la quantitat d’aparells, objectes i productes que allà ni tan sols han vist mai, la majoria dels quals són realment innecessaris. El contrast és tan gran que prens consciència de les necessitats que ens hem creat i de què podríem prescindir perfectament, fins i tot millorant en molts casos la nostra qualitat de vida. També em va atabalar el ritme frenètic amb què estructurem el nostre temps, aquesta pressa constant, que fa que de vegades els dies es converteixin en autèntiques carreres. I, finalment, no podia deixar de pensar en tot allò que tenim i no valorem prou, perquè creixem donant per descomptat que no ens faltarà mai. L’accés (físic i econòmic) a una sanitat pública i de qualitat, a l’aigua i a l’electricitat. Però sobretot, hi ha un privilegi del qual gaudim i que sovint oblidem que no tothom té: l’educació. Les famílies a Uganda han de fer sacrificis molt grans per assegurar l’escolarització dels seus fills, però moltes vegades no poden afrontar-ho i són els propis nens els qui es posen a treballar per poder continuar estudiant. El més habitual és que arribin a acabar la Primària i després hagin d’abandonar. És molt comú que el germà gran hagi de deixar l’escola per treballar i ajudar a pagar els estudis dels seus germans petits. I d’aquesta manera es perpetua una cadena en què és molt difícil que finalment algú tingui l’oportunitat d’accedir a uns estudis superiors, progressar i millorar la seva qualitat de vida i la de la seva família.

De vegades han de caminar quilòmetres sota un sol de justícia per poder arribar a l’escola. És un trajecte que fan tots sols i que pot ser perillós (molts nens són atropellats a les carreteres...). La manera com ells mateixos parlen sobre l’escola et dóna una bona idea del valor que li atorguen. Volen aprendre, desitgen anar-hi i estan disposats al que calgui.

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Cada cop s’acosta més el moment de tornar i tothom em pregunta si en tinc ganes. I la veritat és que tinc una bona barreja de sensacions. D’una banda em ve molt de gust tornar al meu món, amb la meva gent, i poder recuperar alguns costums que trobo a faltar. Però de l’altra, tinc la sensació que trobaré molt a faltar aquest món, que és ja també una mica meu, que m’està aportant tantes experiències noves i intenses i que alhora em connecta amb una altra part de mi mateixa. Sé que l’aterratge no serà fàcil. Costa de pair que amb un cop d’avió es puguin connectar dos mons tan llunyans, dues realitats gairebé oposades.

Si miro enrere i recordo les primeres setmanes aquí, me’n faig creus que hagin canviat tant les coses. Ara ja em passejo pel poble amb familiaritat, amb la sensació que em sento com a casa, i el meu esforç per integrar-me i acostar-me a la gent ha donat els seus fruits. He après com tractar amb ells a nivell professional i he adoptat costums locals que ja practico amb absoluta naturalitat. Ja conec tothom al mercat, a les botigues, a l’hospital, a l’escola i he fet bons amics amb qui prendre alguna cosa, parlar i sortir de tant en tant. Relacions que s’han anat construint a poc a poc, dia a dia, amb salutacions, somriures, gestos i paciència. Ha calgut mà esquerra, estones dedicades a aprendre lukiga i també alguna decepció, però ara ja tinc el meu lloc entre la gent d’aquest poble. Per això també sap greu tornar justament ara que començo a assaborir els resultats de tants esforços i energies. I és que, de tot el que he vist i he conegut aquí, el que més trobaré a faltar seran totes aquestes persones que, cadascuna a la seva manera, aconsegueixen que m’endugui un tros d’Àfrica a Barcelona.

I fins aquí aquesta última crònica des de terres ugandeses, abans de la tornada a la realitat barcelonina!

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Fa uns dies que torno a estar acompanyada per dos voluntaris i ho estaré dues setmanes més, cosa que s’agraeix després d’aquest període d’«aïllament». M’havien avisat que a Kamwenge es fa un màster en soledat, i era ben cert. En definitiva, s’aprèn a batallar amb els problemes comptant només amb el suport i la companyia d’un mateix.

Hi ha qui em pregunta si la gent té temps lliure i a què el dediquen. Doncs bé, un altre cop despunta el masclisme que ho impregna tot: les dones treballen al camp o al negoci i, un cop han acabat la feina, han de seguir treballant a casa, cuinant, netejant, rentant roba i atenent els fills, que acostumen a ser uns quants! Per tant, elles gairebé no disposen de temps per dedicar-se a elles mateixes, a banda de xerrar amb les amigues o familiars mentre treballen. Això sí, cada dos o tres mesos s’agafen un dia sencer per anar a la perruqueria, perquè, com us vaig dir, el pentinat pren molta importància a nivell social. Poden estar-se unes 8 hores per posar-se les extensions (trigaran unes tres hores en treure-les al cap d’un parell de mesos), i elles encantades de passar-s'hi tot el dia!

Els homes, en canvi, acostumen a trobar-se per beure (hi ha un problema seriós d’alcoholisme) o practicar algun esport (futbol o voleibol) i a reunir-se per compartir la gran afició de la població masculina ugandesa: el futbol. Tot el futbol, qualsevol partit de futbol. Tant se val si es juga la lliga anglesa, espanyola, italiana o turca. I, és clar, és també un negoci: apostes, entrades per veure el partit als bars... El fet de ser de Barcelona m’ha obert les portes en determinats moments, gràcies a Messi i Neymar! Una pregunta curiosa i recurrent és: «Com és Messi en persona?», ja que donen per descomptat que si ets de Barcelona, el coneixes. Em limito a respondre que, bàsicament, Barcelona és molt gran i en Leo i jo no freqüentem els mateixos ambients, que diguem... hahaha!

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

A la Special Unit vam celebrar fa uns dies la «Festa de la Fruita», que es fa un cop al mes. I és que per a ells és tot un esdeveniment poder menjar plàtans, pinya i síndria, ja que són aliments als quals no tenen accés més que en ocasions especials. La fruita, les patates o el pa són un luxe que aquí no tothom es pot permetre. Vam voler animar la festa amb música i el resultat va ser impressionant. Tots els nens discapacitats es van posar a ballar amb un ritme increïble, cadascun a la seva manera. Fins i tot els sords ballaven sense parar, deixant-se guiar pels batecs dels altaveus. He de dir que el tòpic que els africans porten el ritme a la sang és totalment cert. I és que des de ben petits estan acostumats a cantar, escoltar música i ballar a tota hora. Aquí la música és per tot arreu, des de l’església fins als transports públics, i a un volum desmesurat! Ara em demanen que tornem a organitzar una festa i que el proper cop porti canya de sucre, kasaba i patates!

Gairebé no hi ha dia que algú –amic, conegut o habitant del poble– no em demani alguna cosa: menjar, un préstec o diners per escolaritzar els fills. Buffff... tot i que ja han passat quatre mesos, això encara no ho porto gens bé. Ells no poden entendre la meva negativa ni en què està fonamentada; només veuen que la muzungu té molts diners i no és capaç ni de comprar-los uns plàtans... Es fa molt dur i costa buscar arguments que ells puguin entendre... molt dur.

M’he adonat que aquí la corrupció també és a l’ordre del dia, des del venedor ambulant del carrer fins als alts càrrecs polítics, passant també pels representants de l’església. En el dia a dia, per exemple, s’ha d’estar alerta permanentment perquè, davant la presència d’un blanc, es multiplica la seva tendència a l’engany i l’estafa i no hi ha un sol dia en què no hagi de comprovar, contrastar, lluitar i suar, fins i tot per un pagament insignificant. I pot arribar a cansar molt, creieu-me... És com si a Barcelona haguéssiu de pactar, regatejar i discutir el preu cada cop que haguéssiu d’agafar l’autobús, prendre un cafè o comprar el diari, amb la sensació constant de ser la presa sucosa d’uns predadors insaciables. De vegades costa deixar de banda la desconfiança i l’actitud defensiva. A l’hora de treballar em passa el mateix, perquè algunes de les persones amb qui més he de tractar i negociar, que ostenten càrrecs importants dins la comunitat, t’intenten manipular, mentir, confondre, enredar... Buf! Sovint es tenen converses o reunions extremadament diplomàtiques, però amb una alta càrrega de tensió, pressions indirectes, amenaces subtils i insinuacions, que fan que no puguis abaixar mai la guàrdia! Si més no, m’estic entrenant en l’art de la dialèctica i de la negociació! Hahahaha! En fi, aquí, com a qualsevol racó de món, hi ha gent de tot tipus i condició...

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Osibire gye!!

La vida a l’Àfrica rural és simple, bàsica, sense artificis. És gairebé la cara oposada del nostre «primer món». De vegades en aquest país es té la sensació de viure ancorat al passat. Aquí sovint t’has de dutxar amb una galleda o veure-hi només amb la llum d’una llanterna, es renta la roba a mà, no hi ha nevera... Al principi trobava a faltar les comoditats... ara fins i tot hi he trobat el gust. En certa manera em fa sentir lliure, despresa d’un munt de coses prescindibles. Sé que sona a tòpic, però s’aprèn a viure amb ben poc i a apreciar les coses importants. Tot és tan autèntic i pur que et fa tenir les emocions a flor de pell. Fa poc, parlant justament d’això, un bon amic em comentava: «Viajar a África es hacer un viaje a la esencia del ser humano». Diuen que per això tothom que hi ve, hi queda enganxat per sempre. Però tampoc vull donar una imatge poètica de la vida austera d’aquí, perquè la meva no deixa de ser una situació privilegiada: visc en una casa de maons, normalment tinc aigua corrent, bombona de butà i puc viure amb uns mínims de salubritat i higiene. Jo encara me’n faig creus de les condicions en què viuen els locals i de com subsisteixen.«Si no treballo avui, no menjo demà», em deia un venedor del poble. La idea d’estalviar és gairebé abstracta per a una gent que viu al dia... o pràcticament sobreviu.

Responent a alguns dels vostres dubtes, aquí tenen mòbils (tot i que la majoria són de fa 10 anys i només uns pocs privilegiats tenen smartphones de marques desconegudes) i comencen a tenir connexió a Internet. És si més no impactant veure que arriba d’una manera tan arrasadora la tecnologia occidental, i amb ella tots els valors, idees i esquemes d’un món que té poc a veure amb la vida rural africana. Sembla que s’hagin vist abocats a digerir uns avenços tecnològics que, sens dubte, han contribuït a millorar les seves condicions de vida, però que no són el resultat d’un procés natural de desenvolupament en un país on encara es viu de manera tan rudimentària. Els permet l’accés a una informació infinita i resulta la finestra oberta a tot un nou univers, que de vegades els costa d’interpretar i del qual no els arriba necessàriament el més desitjable. És com si convisquessin dues èpoques molt distants i aquests contrastos provoquen imatges molt contradictòries. I tot plegat em fa qüestionar-me moltes coses... Però aprofundir en aquest tema seria obrir un debat massa complex ara mateix.

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Agandi! Com esteu?

Per aquí últimament hi ha hagut algunes novetats. L’escola ha començat fa unes setmanes, i la presència dels nens ha transformat inevitablement l’ambient.

S’agraeix aquesta injecció de vida al recinte, aquest rumor constant de veus i riures que envolten la meva casa durant tot el dia. Això sí, qualsevol intent de preservar una mica d’intimitat s’ha esfumat completament! Cada cop que surto amb les galledes al porxo per rentar la roba, tinc un públic expectant que s’organitza per seure en diferents fileres, com qui agafa seient per veure un espectacle. He de dir que ja m’he acostumat a ser permanentment el centre d’atenció allà on sóc, fins al punt que quan vaig a una gran ciutat i la gent no em mira, em sento ignorada!

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Aquest cop m’agradaria comentar-vos algunes anècdotes i costums curiosos o divertits, que formen part de la quotidianitat ugandesa, i que em fan aprendre a relativitzar el valor que donem nosaltres a algunes coses.

Una de les imatges que més em va impactar quan vaig arribar al meu poble, va ser veure dos homes agafats de la mà passejant pel carrer, en senyal d’amistat. És força curiós per algú que ve del nostre món veure això, sobretot tenint en compte que aquí, desgraciadament, l’homosexualitat continua sent durament penalitzada. Però, és clar, per a ells no hi té res a veure, una cosa amb l’altra!

El tema de les perruques o extensions encara em continua sorprenent molt. Per a les dones, es tracta d’un article bàsic importantíssim, que les posiciona socialment i que es converteix en un símbol d’ostentació gairebé imprescindible. Si el seu home no té diners per pagar el «saloon», és que no és un home de veritat. Però entre la terrible calor que fa, la pols i les condicions de vida, la veritat és que no és un complement de bellesa especialment higiènic! Fins a l’adolescència, nois i noies porten sempre el cap rapat, perquè el tipus de cabell que tenen, exageradament rinxolat, fa que sigui impossible de dominar i, pràcticament, de pentinar. A més, a l’escola és obligatori el cap pelat, per evitar el contagi de paràsits. Tot i això, molts nens tenen tinya o altres afectacions. Aquestes són les raons per les quals el meu cabell llis, llarg natural i més clar, crida tant l’atenció i fa que sovint me’l vulguin tocar o estirar d’amagat. M’he trobat moltes vegades que el meu ritual de recollir-me la melena en una cua o un monyo desperta absoluta admiració entre la gent que m’envolta. Claven els ulls al meu cabell, observant la cerimònia amb la boca entreoberta i la mirada atenta d’un estudiant. Quan finalment acabo i veuen el resultat, es posen a riure, com si fos una cosa extraordinària i alhora divertida. I jo he de confessar que, davant d’un públic tan entregat, caic sempre en la temptació d’allargar el procés i, si cal, repetir-lo!

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Agandi!

Us explicaré el viatge que vam fer les primeres dues setmanes de gener. El nostre primer destí va ser la ciutat de Jinja, al sud-est, a prop de la frontera amb Kènia. Allà hi ha un projecte d’una escola de Primària i Secundària, que porten unes monges índies de la congregació “Queen of Apostols”. Aquí, a l’Àfrica, hi ha moltíssimes congregacions, de la meitat de les quals no havia sentit a parlar-ne mai, algunes locals i altres d’origen europeu.

Jinja és una ciutat diferent de les que havia vist fins ara, a mig camí entre un poble (com Kamwenge, on jo visc) i una ciutat (com Kampala, que és el caos absolut). Té tot tipus de serveis (com cafeteries amb tassa de vàter i fins i tot oli d’oliva en algun supermercat!), però no és estressant com la capital. Allà neix el Nil Blau i hi ha una planta hidroelèctrica de Gas Natural-Unión Fenosa; això fa que hi hagi occidentals –i sempre alguns espanyols– vivint a la ciutat per un temps curt o llarg, i implica que ningú no et mira quan camines pel carrer! Vaig conèixer un grup d’espanyols amb els quals podré fer vida social de tant en tant. Com a ciutat, Jinja és més bonica i neta que tot el que havia vist fins ara. Venint d’una població con Kamwenge, la veritat és que és el lloc de descans i desconnexió ideal; és com ser de vacances en un complex turístic.

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

A mida que conec més gent, descobreixo els drames que s’amaguen darrere de cada porta. I la majoria de vegades et trobes amb el mateix problema d’arrel: el masclisme. Maltractaments, abandonament, menyspreu... I no cal ser molt despert per veure que la dona, amb el seu sacrifici silenciós, és en realitat el motor que sosté les comunitats, la peça imprescindible de l’engranatge. Aguanta tot el pes de la criança dels fills (la mitjana del país és de 7 fills!), s’encarrega d’alimentar tota la família i del manteniment de la casa, a més de la feina al camp o al negoci... Elles i els seus nens s’emporten la pitjor part de la pobresa.

La religió actua com a fil que cohesiona la gent, és el seu denominador comú i també el refugi on la desesperació es pot convertir en calma. Tot i que, com vaig comentar, també hi ha musulmans, la majoria de la gent de Kamwenge és cristiana. Són molt devots i l’església es converteix en el centre neuràlgic de la vida social de la comunitat. Acostumen a decorar-la en les ocasions especials i els llaços, les banderoles de colors i les llumetes li donen un aspecte molt kitch, però també molt alegre i divertit. Les cerimònies són sempre llarguíssimes i poden arribar a durar hores i hores. Les monges tenen sentit de l’humor i això ajuda a restar seriositat als sopars o trobades de compromís. Havent sopat, de vegades es posen a cantar o ballar la música africana. Té una potència increïble, pel volum de les veus i els tambors (improvisats amb recipients de plàstic) i pel ritme alegre i intens dels seus balls.

I fins aquí aquesta crònica!

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

L’adaptació a la vida africana durant les primeres setmanes no ha estat del tot fàcil. Al canvi de clima, idioma, costums, horaris, etc. se li suma la incorporació a una feina totalment nova i desconeguda. Tot plegat m’obliga a tenir els cinc sentits desperts permanentment, sense descans; i, malgrat que es té la sensació de viure tot el que passa amb intensitat i emoció, també pot arribar a ser molt esgotador.

Aquí m’ocupo de cinc projectes alhora: l’escola de Primària, la de Secundària, l’hospital, l’escola tècnica (formació professional) i la unitat de discapacitats. Això vol dir que he de gestionar des del trasllat d’un nen discapacitat que s’ha d’anar a operar a una altra ciutat, fins als pagaments dels parts i el tractament de la malària de l’hospital. En definitiva, atendre molts fronts oberts i diferents alhora. També hauré de fer un informe sobre la situació actual de l’escola i escriure algunes propostes de millora.

Ara fa tres dies que no tenim aigua. Aquí això és bastant freqüent. Estan fent obres a la carretera de terra que comunica el poblat amb la ciutat i han destrossat els tubs que abasteixen les escoles, el convent i casa nostra. Aquí tiren pel dret amb tot, sense miraments. Ara ens dutxem amb una galleda i una cassoleta de l’aigua que queda al tanc, escalfant-la als fogons si fa massa fred. Quan s’acabi, tocarà anar carregant bidons des d’un altre tanc. Et fas conscient de fins a quin punt té valor l’aigua quan t’adones que gairebé estàs comptant els glops que beus per racionar-la... Amb la llum passa el mateix, i aprens a destriar el que és imprescindible del que pot esperar. Aquí t’has d’anar adaptant a molts canvis inesperats sobre la marxa i has d’afinar la imaginació i la inventiva! I sobretot, mai, però MAI no es pot donar res per descomptat.

...

Login Alumno