Agenda | Activities | Library | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Home
    Home This is where you can find all the blog posts throughout the site.
  • Categories
    Categories Displays a list of categories from this blog.
  • Tags
    Tags Displays a list of tags that have been used in the blog.
  • Bloggers
    Bloggers Search for your favorite blogger from this site.
  • Team Blogs
    Team Blogs Find your favorite team blogs here.
  • Login
    Login Login form

CRÒNIQUES AFRICANES

Reflexions d'una mestra de l'Escola a Kamwenge

La Marta de Gispert és mestra d’Educació Infantil de la nostra escola. Des del desembre de 2014 treballa a l’Àfrica com a coordinadora de projectes amb l’ONG Àfrica Directo, i ho farà fins al juny de 2015.

Les seves vivències són tan enriquidores que hem obert aquest canal de comunicació perquè tota la comunitat de l’escola pugui gaudir-ne.
Creiem, en efecte, que els seus textos són un material perfecte per ensenyar a valorar tots els recursos dels quals disposem en el nostre entorn, i per això mateix us animem a compartir-los amb els nens i les nenes.

Esperem, doncs, que ens acompanyeu en aquest viatge apassionant, i que ens feu arribar les vostres reflexions i les vostres impressions perquè tots en puguem gaudir! 

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Han passat uns quants dies més i l’allau d’informació nova és constant. Hem fet un petit viatge a una població remota de les muntanyes del sud. Sembla que hàgim anat a parar a un racó de món d’on només es pot tornar. Visitem el projecte d’un hospital en construcció i dormim al convent de les monges locals. És com fer un viatge al passat, sense llum ni aigua corrent i en condicions més que austeres. De tornada, veiem la gent que transporta llenya, plàtans o cistelles al cap mentre camina d’un poblat a l’altre amb resignació.

Hem tornat a Kamwenge. La gent que em van presentant és exageradament amable. Cada cop que passes es desfan en frases de benvinguda que has d’anar contestant, en una mena de cerimònia que no s’acaba mai, i et conviden a menjar plàtans o blat de moro o a prendre te, i fins i tot a dormir. D’altra banda no es poden permetre un “no” per resposta (això significaria decebre l’altra persona i acceptar que no estan a l’alçada de les circumstàncies) i et diuen sempre el que tu vols sentir. Al principi els prens per mentiders, fins que t’expliquen que és “cultural”. Com tants milers de comportaments que em xoquen aquí. Encara no desxifro els codis socials o els gestos corporals i això em causa sovint equívocs o confusions. Mpola mpola, que diuen aquí, a poc a poc, ja m’hi aniré acostumant.

Parlen un anglès absolutament incomprensible d’entrada i costa molt acostumar l’oïda fins que es comença a entendre alguna cosa. També parlen “luchiga”, la lengua local, que a mi m’encanta i té una sonoritat maca i divertida. Vaig aprenent algunes paraules per dirigir-me a la gent, que ho agraeix molt. Agandi (hola), webare munonga (moltes gràcies) o orirota (Bon dia), són algunes de les expressions que ja faig servir habitualment.

...

Posted by on in CRÒNIQUES AFRICANES

Ja fa uns quants dies que sóc aquí, a Kamwenge, casa meva pels propers sis mesos. La meva casa es troba situada enmig de l’escola de Primària, en un pendent amb petites construccions escampades aquí i allà (aules, dormitoris, latrines, corrals...).

Tenim aigua corrent però sovint hi ha problemes perquè arribi amb normalitat i ens abastim d’un panell solar per la llum, que dura poca estona i hem de racionar fins al dia següent. De moment hi visc amb un treballador de l’ONG que fa setze anys que volta per tots els projectes que estan en curs a l’Àfrica, per a supervisar-los o per donar-los-hi un empenta. És un home sobradament experimentat, amb l’ànima dividida entre la vida simple als camps de Salamanca, tenint cura de les seves oliveres, i la vida aventurera en què ha conegut les mil i una cares de l’Àfrica negra. Era vigilant de seguretat fins que, després d’un viatge transformador a l’Índia, va endinsar-se al món de la cooperació, que ha acabat resultant el seu mitjà de vida i en què ha vist les expressions més dures de la pobresa i les guerres. Marxa a finals de gener, quan sabré de debò el que suposa estar sola, en el sentit més cultural de la paraula.

Al mateix recinte on vivim, hi ha l’església i el petit convent de les monges, tres dones africanes ben fornides que em donen una càlida benvinguda, però que de seguida deixen entreveure un caràcter fort i decidit.

...

Login Alumno