Agenda | Activitats | Biblioteca | Login

Blogs Escola Sant Gregori

  • Inici
    Inici Aquí pots trobar totes les entrades de blog de tota la pàgina web.
  • Categories
    Categories Mosrta un llistat de les categories d'aquest blog.
  • Etiquetes
    Etiquetes Mostra un llistat d'etiquetes que s'han emprat al blog.
  • Blogaires
    Blogaires Cerca al teu blogaire favorit de la pàgina.
  • Blogs d'equip
    Blogs d'equip Troba els teus blogs d'equip favorits aquí:
  • Dades d'accés
    Dades d'accés Formulari d'inici de sessió

Un nadal diferent ( Desembre de 2014 )

Publicat per a a CRÒNIQUES AFRICANES
  • Mida de la font: Més gran Menor
  • Visites: 5797
  • 0 Comentaris
  • Imprimeix

Han passat uns quants dies més i l’allau d’informació nova és constant. Hem fet un petit viatge a una població remota de les muntanyes del sud. Sembla que hàgim anat a parar a un racó de món d’on només es pot tornar. Visitem el projecte d’un hospital en construcció i dormim al convent de les monges locals. És com fer un viatge al passat, sense llum ni aigua corrent i en condicions més que austeres. De tornada, veiem la gent que transporta llenya, plàtans o cistelles al cap mentre camina d’un poblat a l’altre amb resignació.

Hem tornat a Kamwenge. La gent que em van presentant és exageradament amable. Cada cop que passes es desfan en frases de benvinguda que has d’anar contestant, en una mena de cerimònia que no s’acaba mai, i et conviden a menjar plàtans o blat de moro o a prendre te, i fins i tot a dormir. D’altra banda no es poden permetre un “no” per resposta (això significaria decebre l’altra persona i acceptar que no estan a l’alçada de les circumstàncies) i et diuen sempre el que tu vols sentir. Al principi els prens per mentiders, fins que t’expliquen que és “cultural”. Com tants milers de comportaments que em xoquen aquí. Encara no desxifro els codis socials o els gestos corporals i això em causa sovint equívocs o confusions. Mpola mpola, que diuen aquí, a poc a poc, ja m’hi aniré acostumant.

Parlen un anglès absolutament incomprensible d’entrada i costa molt acostumar l’oïda fins que es comença a entendre alguna cosa. També parlen “luchiga”, la lengua local, que a mi m’encanta i té una sonoritat maca i divertida. Vaig aprenent algunes paraules per dirigir-me a la gent, que ho agraeix molt. Agandi (hola), webare munonga (moltes gràcies) o orirota (Bon dia), són algunes de les expressions que ja faig servir habitualment.

És curiós celebrar un Nadal tan diferent, amb calor i mosquitera. Aquí la majoria de la població és cristiana, tot i que conviuen en total harmonia i respecte amb el grup de musulmans del poble. Mentre se sent el muecín de fons des de la mesquita, els cants de l’església evangelista ressonen al recinte. Hi ha un grup de gent, els anomenats Carismàtics, que de tant en tant celebren cerimònies a la mateixa església. Mentre tots ballen música africana al ritme dels tambors, alguns entren experimenten un transport i es desplacen amb els ulls tancats fent moviments impossibles. És molt impactant, però val molt la pena sentir-los cantar a un volum espectacular mentre entren en una mena de catarsi col•lectiva. La música té tan ritme que vénen ganes de posar-te a ballar. Es fa estrany veure un avet de plàstic amb boles lluents en un entorn tan tropical de sorra i calor i imaginar com es prepara el Nadal a Barcelona... Mare de Déu que lluny em queda la imatge del Portal de l’Àngel amb totes les botigues obertes, els llums multicolors i una marea de gent que compra i compra desaforadament... en fi.

Les tres nenes que viuen i treballen amb les monges fan totes les feines pesades: cuinar, rentar roba (és tota una tècnica complicada!), netejar, cuidar les gallines, etc. A canvi, les mantenen i els paguen l’escolaritat. Sempre tenen un somriure de benvinguda i em miren amb absoluta curiositat. De vegades em toquen la roba i m’oloren i m’estiren els cabells perquè no s’acaben de creure que no sigui una perruca. M’han avisat que quan comenci l’escola i voltin per aquí 500 nens amb la mateixa curiositat, m’hi hauré d’acostumar a la força! En general, fins i tot aquells qui tenen estudis universitaris o formació (com les mateixes Sisters) i, sobretot quan no han estat en contacte amb gent del nord, tenen un desconeixement enorme de com és el món més enllà de les terres properes. L’altre dia una monja em preguntava quin tipus de patata plantava jo a Barcelona. Quan li vaig dir que jo no tenia cap hort i que a la ciutat no hi havia terra per cultivar em va mirar mig espantada, i em va preguntar com m’ho feia aleshores per tenir menjar. Una altra cosa que els costa moltíssim d’entendre és que als 35 anys no tingui fills i no estigui casada... per més explicacions que els dones, et miren amb cara de compassió, neguen amb el cap i diuen: “Something is wrong with you...”. Tampoc poden entendre que no segueixis cap religió, aquí tant se val si creus en Déu, Al·là o l’arbre fruiter del teu jardí, però has de creure en alguna cosa, si no, la teva ànima està perduda!

I en fi, ho deixo aquí fins el proper episodi d’aquestes cròniques des de terres africanes!

 

 

  • CAP 2 D
  • CAP 2 MONJAS
  • CAP 2
  • CAP 2G
  • cap 2 aa

Comentaris

Deixa el teu comentari

Convidat
Convidat Dimarts, 22 Octubre 2019

Login Alumno