Al laboratori, ens hem agrupat en grups de 5 amb l'objectiu de poder treballar amb el triangle de Tartaglia.

Quatre grups hem començat el triangle posant 1 a les dues diagonals, però dos grups més han posat 1 en una diagonal i -1 a l'altra diagonal, i dos grups més han provat què passava posant 2 en una diagonal i -3 a l'altra.

Per calcular els números en el triangle de Tartaglia el que cal fer a continuació és sumar els dos nombres que estan justament a sobre de cada casella. S'anava repetint el procés fins a tenir el triangle completat.

D’acord amb el Departament d'Ensenyament, la competència matemàtica inclou dotze competències agrupades en quatre dimensions bàsiques: resolució de problemes, raonament i prova, connexions i comunicació, i representació. Entendre d’aquesta manera els objectius a assolir determina un camí a seguir molt ric en la metodologia didàctica.

Perquè ensenyar per competències no és gens fàcil. Suposa un repte important en innovació, ja que obliga els docents a repensar les activitats a l'aula, l'ordre i la importància relativa dels coneixements matemàtics, i l'ús de materials didàctics diferents. I tot això, sense perdre pel camí el bon nivell en Matemàtiques que ha conreat des de sempre l'Escola Sant Gregori.

Durant el passat mes de març ens vam centrar en els diferents criteris que disposa una empresa per seleccionar la millor inversió entre les múltiples opcions que té. Simplificant, els mètodes es poden classificar en dos grans grups:

Aprofitant la visita a la Borsa de Barcelona del mes passat i l’atractiu que desperta, en aquesta entrada recordarem un cas mediàtic que ens ha servit d’exemple a les nostres classes: La sortida a borsa de Bankia.

Quan treballem la comptabilitat, a principi de curs de 2n de batxillerat, estudiem els principis comptables que s’han de seguir i sempre amb la idea que la comptabilitat ha d’expressar el més fidelment possible la situació financera i els resultats de l’empresa.

En aquesta noticia, de gener del 2015, el més significatiu és que hi haguessin dubtes sobre la veracitat de la comptabilitat de l’entitat, amb acusacions tan greus com de que va ser falsejada voluntàriament, motiu d’una posterior investigació.

A finals de l'any 2015, l'empresa andalusa Abengoa, SA va patir seriosos problemes de finançament. Des del punt de vista de l'assignatura podem destacar dos enfocaments: 

1 -   Al ser una empresa que cotitza a l’Ibex-35, Abengoa té l’obligació de tenir els comptes auditats. Podem aprofitar per veure quin paper juga l’auditoria dintre de l’empresa.

Comencem el blog amb un dels fraus empresarials més escandalosos dels últims anys, el que s'ha donat a conèixer com el dieselgate: La companyia alemanya Volkswagen ha fet ús d'un software informàtic per manipular els resultats dels tests d'emissions, amb el qual aconseguia mostrar una contaminació atmosfèrica inferior a la real en els seus motors dièsel.

ENLLAÇOS:

Article a 'El Periódico'

Cada cop que marxo, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un lloc i de la seva gent, faig inevitablement un exercici de memòria, un recorregut mental de tot el trajecte fet des de l’inici. Sembla mentida que hagin passat només uns quants mesos, perquè tinc la sensació de pertànyer a aquest petit món des de fa molt de temps... Suposo que ho fa la intensitat amb què he viscut totes aquestes experiències, la quantitat enorme d’aprenentatges acumulats i el fort lligam emocional amb totes les persones que m’han anat acompanyant.

La tornada no ha estat fàcil. Recordo el xoc que vaig tenir en trepitjar l’aeroport de Heathrow, el primer contacte amb el món occidental. Em costava identificar-me amb aquesta realitat, que de fet és la meva, i la sensació era molt estranya. Em sentia absolutament fora de lloc en el meu propi ambient. El primer que em va cridar l’atenció en arribar va ser la quantitat d’aparells, objectes i productes que allà ni tan sols han vist mai, la majoria dels quals són realment innecessaris. El contrast és tan gran que prens consciència de les necessitats que ens hem creat i de què podríem prescindir perfectament, fins i tot millorant en molts casos la nostra qualitat de vida. També em va atabalar el ritme frenètic amb què estructurem el nostre temps, aquesta pressa constant, que fa que de vegades els dies es converteixin en autèntiques carreres. I, finalment, no podia deixar de pensar en tot allò que tenim i no valorem prou, perquè creixem donant per descomptat que no ens faltarà mai. L’accés (físic i econòmic) a una sanitat pública i de qualitat, a l’aigua i a l’electricitat. Però sobretot, hi ha un privilegi del qual gaudim i que sovint oblidem que no tothom té: l’educació. Les famílies a Uganda han de fer sacrificis molt grans per assegurar l’escolarització dels seus fills, però moltes vegades no poden afrontar-ho i són els propis nens els qui es posen a treballar per poder continuar estudiant. El més habitual és que arribin a acabar la Primària i després hagin d’abandonar. És molt comú que el germà gran hagi de deixar l’escola per treballar i ajudar a pagar els estudis dels seus germans petits. I d’aquesta manera es perpetua una cadena en què és molt difícil que finalment algú tingui l’oportunitat d’accedir a uns estudis superiors, progressar i millorar la seva qualitat de vida i la de la seva família.

De vegades han de caminar quilòmetres sota un sol de justícia per poder arribar a l’escola. És un trajecte que fan tots sols i que pot ser perillós (molts nens són atropellats a les carreteres...). La manera com ells mateixos parlen sobre l’escola et dóna una bona idea del valor que li atorguen. Volen aprendre, desitgen anar-hi i estan disposats al que calgui.

Cada cop s’acosta més el moment de tornar i tothom em pregunta si en tinc ganes. I la veritat és que tinc una bona barreja de sensacions. D’una banda em ve molt de gust tornar al meu món, amb la meva gent, i poder recuperar alguns costums que trobo a faltar. Però de l’altra, tinc la sensació que trobaré molt a faltar aquest món, que és ja també una mica meu, que m’està aportant tantes experiències noves i intenses i que alhora em connecta amb una altra part de mi mateixa. Sé que l’aterratge no serà fàcil. Costa de pair que amb un cop d’avió es puguin connectar dos mons tan llunyans, dues realitats gairebé oposades.

Si miro enrere i recordo les primeres setmanes aquí, me’n faig creus que hagin canviat tant les coses. Ara ja em passejo pel poble amb familiaritat, amb la sensació que em sento com a casa, i el meu esforç per integrar-me i acostar-me a la gent ha donat els seus fruits. He après com tractar amb ells a nivell professional i he adoptat costums locals que ja practico amb absoluta naturalitat. Ja conec tothom al mercat, a les botigues, a l’hospital, a l’escola i he fet bons amics amb qui prendre alguna cosa, parlar i sortir de tant en tant. Relacions que s’han anat construint a poc a poc, dia a dia, amb salutacions, somriures, gestos i paciència. Ha calgut mà esquerra, estones dedicades a aprendre lukiga i també alguna decepció, però ara ja tinc el meu lloc entre la gent d’aquest poble. Per això també sap greu tornar justament ara que començo a assaborir els resultats de tants esforços i energies. I és que, de tot el que he vist i he conegut aquí, el que més trobaré a faltar seran totes aquestes persones que, cadascuna a la seva manera, aconsegueixen que m’endugui un tros d’Àfrica a Barcelona.

I fins aquí aquesta última crònica des de terres ugandeses, abans de la tornada a la realitat barcelonina!

Fa uns dies que torno a estar acompanyada per dos voluntaris i ho estaré dues setmanes més, cosa que s’agraeix després d’aquest període d’«aïllament». M’havien avisat que a Kamwenge es fa un màster en soledat, i era ben cert. En definitiva, s’aprèn a batallar amb els problemes comptant només amb el suport i la companyia d’un mateix.

Hi ha qui em pregunta si la gent té temps lliure i a què el dediquen. Doncs bé, un altre cop despunta el masclisme que ho impregna tot: les dones treballen al camp o al negoci i, un cop han acabat la feina, han de seguir treballant a casa, cuinant, netejant, rentant roba i atenent els fills, que acostumen a ser uns quants! Per tant, elles gairebé no disposen de temps per dedicar-se a elles mateixes, a banda de xerrar amb les amigues o familiars mentre treballen. Això sí, cada dos o tres mesos s’agafen un dia sencer per anar a la perruqueria, perquè, com us vaig dir, el pentinat pren molta importància a nivell social. Poden estar-se unes 8 hores per posar-se les extensions (trigaran unes tres hores en treure-les al cap d’un parell de mesos), i elles encantades de passar-s'hi tot el dia!

Els homes, en canvi, acostumen a trobar-se per beure (hi ha un problema seriós d’alcoholisme) o practicar algun esport (futbol o voleibol) i a reunir-se per compartir la gran afició de la població masculina ugandesa: el futbol. Tot el futbol, qualsevol partit de futbol. Tant se val si es juga la lliga anglesa, espanyola, italiana o turca. I, és clar, és també un negoci: apostes, entrades per veure el partit als bars... El fet de ser de Barcelona m’ha obert les portes en determinats moments, gràcies a Messi i Neymar! Una pregunta curiosa i recurrent és: «Com és Messi en persona?», ja que donen per descomptat que si ets de Barcelona, el coneixes. Em limito a respondre que, bàsicament, Barcelona és molt gran i en Leo i jo no freqüentem els mateixos ambients, que diguem... hahaha!

A la Special Unit vam celebrar fa uns dies la «Festa de la Fruita», que es fa un cop al mes. I és que per a ells és tot un esdeveniment poder menjar plàtans, pinya i síndria, ja que són aliments als quals no tenen accés més que en ocasions especials. La fruita, les patates o el pa són un luxe que aquí no tothom es pot permetre. Vam voler animar la festa amb música i el resultat va ser impressionant. Tots els nens discapacitats es van posar a ballar amb un ritme increïble, cadascun a la seva manera. Fins i tot els sords ballaven sense parar, deixant-se guiar pels batecs dels altaveus. He de dir que el tòpic que els africans porten el ritme a la sang és totalment cert. I és que des de ben petits estan acostumats a cantar, escoltar música i ballar a tota hora. Aquí la música és per tot arreu, des de l’església fins als transports públics, i a un volum desmesurat! Ara em demanen que tornem a organitzar una festa i que el proper cop porti canya de sucre, kasaba i patates!

Gairebé no hi ha dia que algú –amic, conegut o habitant del poble– no em demani alguna cosa: menjar, un préstec o diners per escolaritzar els fills. Buffff... tot i que ja han passat quatre mesos, això encara no ho porto gens bé. Ells no poden entendre la meva negativa ni en què està fonamentada; només veuen que la muzungu té molts diners i no és capaç ni de comprar-los uns plàtans... Es fa molt dur i costa buscar arguments que ells puguin entendre... molt dur.

M’he adonat que aquí la corrupció també és a l’ordre del dia, des del venedor ambulant del carrer fins als alts càrrecs polítics, passant també pels representants de l’església. En el dia a dia, per exemple, s’ha d’estar alerta permanentment perquè, davant la presència d’un blanc, es multiplica la seva tendència a l’engany i l’estafa i no hi ha un sol dia en què no hagi de comprovar, contrastar, lluitar i suar, fins i tot per un pagament insignificant. I pot arribar a cansar molt, creieu-me... És com si a Barcelona haguéssiu de pactar, regatejar i discutir el preu cada cop que haguéssiu d’agafar l’autobús, prendre un cafè o comprar el diari, amb la sensació constant de ser la presa sucosa d’uns predadors insaciables. De vegades costa deixar de banda la desconfiança i l’actitud defensiva. A l’hora de treballar em passa el mateix, perquè algunes de les persones amb qui més he de tractar i negociar, que ostenten càrrecs importants dins la comunitat, t’intenten manipular, mentir, confondre, enredar... Buf! Sovint es tenen converses o reunions extremadament diplomàtiques, però amb una alta càrrega de tensió, pressions indirectes, amenaces subtils i insinuacions, que fan que no puguis abaixar mai la guàrdia! Si més no, m’estic entrenant en l’art de la dialèctica i de la negociació! Hahahaha! En fi, aquí, com a qualsevol racó de món, hi ha gent de tot tipus i condició...