Osibire gye!!

La vida a l’Àfrica rural és simple, bàsica, sense artificis. És gairebé la cara oposada del nostre «primer món». De vegades en aquest país es té la sensació de viure ancorat al passat. Aquí sovint t’has de dutxar amb una galleda o veure-hi només amb la llum d’una llanterna, es renta la roba a mà, no hi ha nevera... Al principi trobava a faltar les comoditats... ara fins i tot hi he trobat el gust. En certa manera em fa sentir lliure, despresa d’un munt de coses prescindibles. Sé que sona a tòpic, però s’aprèn a viure amb ben poc i a apreciar les coses importants. Tot és tan autèntic i pur que et fa tenir les emocions a flor de pell. Fa poc, parlant justament d’això, un bon amic em comentava: «Viajar a África es hacer un viaje a la esencia del ser humano». Diuen que per això tothom que hi ve, hi queda enganxat per sempre. Però tampoc vull donar una imatge poètica de la vida austera d’aquí, perquè la meva no deixa de ser una situació privilegiada: visc en una casa de maons, normalment tinc aigua corrent, bombona de butà i puc viure amb uns mínims de salubritat i higiene. Jo encara me’n faig creus de les condicions en què viuen els locals i de com subsisteixen.«Si no treballo avui, no menjo demà», em deia un venedor del poble. La idea d’estalviar és gairebé abstracta per a una gent que viu al dia... o pràcticament sobreviu.

Responent a alguns dels vostres dubtes, aquí tenen mòbils (tot i que la majoria són de fa 10 anys i només uns pocs privilegiats tenen smartphones de marques desconegudes) i comencen a tenir connexió a Internet. És si més no impactant veure que arriba d’una manera tan arrasadora la tecnologia occidental, i amb ella tots els valors, idees i esquemes d’un món que té poc a veure amb la vida rural africana. Sembla que s’hagin vist abocats a digerir uns avenços tecnològics que, sens dubte, han contribuït a millorar les seves condicions de vida, però que no són el resultat d’un procés natural de desenvolupament en un país on encara es viu de manera tan rudimentària. Els permet l’accés a una informació infinita i resulta la finestra oberta a tot un nou univers, que de vegades els costa d’interpretar i del qual no els arriba necessàriament el més desitjable. És com si convisquessin dues èpoques molt distants i aquests contrastos provoquen imatges molt contradictòries. I tot plegat em fa qüestionar-me moltes coses... Però aprofundir en aquest tema seria obrir un debat massa complex ara mateix.

Agandi! Com esteu?

Per aquí últimament hi ha hagut algunes novetats. L’escola ha començat fa unes setmanes, i la presència dels nens ha transformat inevitablement l’ambient.

S’agraeix aquesta injecció de vida al recinte, aquest rumor constant de veus i riures que envolten la meva casa durant tot el dia. Això sí, qualsevol intent de preservar una mica d’intimitat s’ha esfumat completament! Cada cop que surto amb les galledes al porxo per rentar la roba, tinc un públic expectant que s’organitza per seure en diferents fileres, com qui agafa seient per veure un espectacle. He de dir que ja m’he acostumat a ser permanentment el centre d’atenció allà on sóc, fins al punt que quan vaig a una gran ciutat i la gent no em mira, em sento ignorada!

Aquest cop m’agradaria comentar-vos algunes anècdotes i costums curiosos o divertits, que formen part de la quotidianitat ugandesa, i que em fan aprendre a relativitzar el valor que donem nosaltres a algunes coses.

Una de les imatges que més em va impactar quan vaig arribar al meu poble, va ser veure dos homes agafats de la mà passejant pel carrer, en senyal d’amistat. És força curiós per algú que ve del nostre món veure això, sobretot tenint en compte que aquí, desgraciadament, l’homosexualitat continua sent durament penalitzada. Però, és clar, per a ells no hi té res a veure, una cosa amb l’altra!

El tema de les perruques o extensions encara em continua sorprenent molt. Per a les dones, es tracta d’un article bàsic importantíssim, que les posiciona socialment i que es converteix en un símbol d’ostentació gairebé imprescindible. Si el seu home no té diners per pagar el «saloon», és que no és un home de veritat. Però entre la terrible calor que fa, la pols i les condicions de vida, la veritat és que no és un complement de bellesa especialment higiènic! Fins a l’adolescència, nois i noies porten sempre el cap rapat, perquè el tipus de cabell que tenen, exageradament rinxolat, fa que sigui impossible de dominar i, pràcticament, de pentinar. A més, a l’escola és obligatori el cap pelat, per evitar el contagi de paràsits. Tot i això, molts nens tenen tinya o altres afectacions. Aquestes són les raons per les quals el meu cabell llis, llarg natural i més clar, crida tant l’atenció i fa que sovint me’l vulguin tocar o estirar d’amagat. M’he trobat moltes vegades que el meu ritual de recollir-me la melena en una cua o un monyo desperta absoluta admiració entre la gent que m’envolta. Claven els ulls al meu cabell, observant la cerimònia amb la boca entreoberta i la mirada atenta d’un estudiant. Quan finalment acabo i veuen el resultat, es posen a riure, com si fos una cosa extraordinària i alhora divertida. I jo he de confessar que, davant d’un públic tan entregat, caic sempre en la temptació d’allargar el procés i, si cal, repetir-lo!

Agandi!

Us explicaré el viatge que vam fer les primeres dues setmanes de gener. El nostre primer destí va ser la ciutat de Jinja, al sud-est, a prop de la frontera amb Kènia. Allà hi ha un projecte d’una escola de Primària i Secundària, que porten unes monges índies de la congregació “Queen of Apostols”. Aquí, a l’Àfrica, hi ha moltíssimes congregacions, de la meitat de les quals no havia sentit a parlar-ne mai, algunes locals i altres d’origen europeu.

Jinja és una ciutat diferent de les que havia vist fins ara, a mig camí entre un poble (com Kamwenge, on jo visc) i una ciutat (com Kampala, que és el caos absolut). Té tot tipus de serveis (com cafeteries amb tassa de vàter i fins i tot oli d’oliva en algun supermercat!), però no és estressant com la capital. Allà neix el Nil Blau i hi ha una planta hidroelèctrica de Gas Natural-Unión Fenosa; això fa que hi hagi occidentals –i sempre alguns espanyols– vivint a la ciutat per un temps curt o llarg, i implica que ningú no et mira quan camines pel carrer! Vaig conèixer un grup d’espanyols amb els quals podré fer vida social de tant en tant. Com a ciutat, Jinja és més bonica i neta que tot el que havia vist fins ara. Venint d’una població con Kamwenge, la veritat és que és el lloc de descans i desconnexió ideal; és com ser de vacances en un complex turístic.

A mida que conec més gent, descobreixo els drames que s’amaguen darrere de cada porta. I la majoria de vegades et trobes amb el mateix problema d’arrel: el masclisme. Maltractaments, abandonament, menyspreu... I no cal ser molt despert per veure que la dona, amb el seu sacrifici silenciós, és en realitat el motor que sosté les comunitats, la peça imprescindible de l’engranatge. Aguanta tot el pes de la criança dels fills (la mitjana del país és de 7 fills!), s’encarrega d’alimentar tota la família i del manteniment de la casa, a més de la feina al camp o al negoci... Elles i els seus nens s’emporten la pitjor part de la pobresa.

La religió actua com a fil que cohesiona la gent, és el seu denominador comú i també el refugi on la desesperació es pot convertir en calma. Tot i que, com vaig comentar, també hi ha musulmans, la majoria de la gent de Kamwenge és cristiana. Són molt devots i l’església es converteix en el centre neuràlgic de la vida social de la comunitat. Acostumen a decorar-la en les ocasions especials i els llaços, les banderoles de colors i les llumetes li donen un aspecte molt kitch, però també molt alegre i divertit. Les cerimònies són sempre llarguíssimes i poden arribar a durar hores i hores. Les monges tenen sentit de l’humor i això ajuda a restar seriositat als sopars o trobades de compromís. Havent sopat, de vegades es posen a cantar o ballar la música africana. Té una potència increïble, pel volum de les veus i els tambors (improvisats amb recipients de plàstic) i pel ritme alegre i intens dels seus balls.

I fins aquí aquesta crònica!

L’adaptació a la vida africana durant les primeres setmanes no ha estat del tot fàcil. Al canvi de clima, idioma, costums, horaris, etc. se li suma la incorporació a una feina totalment nova i desconeguda. Tot plegat m’obliga a tenir els cinc sentits desperts permanentment, sense descans; i, malgrat que es té la sensació de viure tot el que passa amb intensitat i emoció, també pot arribar a ser molt esgotador.

Aquí m’ocupo de cinc projectes alhora: l’escola de Primària, la de Secundària, l’hospital, l’escola tècnica (formació professional) i la unitat de discapacitats. Això vol dir que he de gestionar des del trasllat d’un nen discapacitat que s’ha d’anar a operar a una altra ciutat, fins als pagaments dels parts i el tractament de la malària de l’hospital. En definitiva, atendre molts fronts oberts i diferents alhora. També hauré de fer un informe sobre la situació actual de l’escola i escriure algunes propostes de millora.

Ara fa tres dies que no tenim aigua. Aquí això és bastant freqüent. Estan fent obres a la carretera de terra que comunica el poblat amb la ciutat i han destrossat els tubs que abasteixen les escoles, el convent i casa nostra. Aquí tiren pel dret amb tot, sense miraments. Ara ens dutxem amb una galleda i una cassoleta de l’aigua que queda al tanc, escalfant-la als fogons si fa massa fred. Quan s’acabi, tocarà anar carregant bidons des d’un altre tanc. Et fas conscient de fins a quin punt té valor l’aigua quan t’adones que gairebé estàs comptant els glops que beus per racionar-la... Amb la llum passa el mateix, i aprens a destriar el que és imprescindible del que pot esperar. Aquí t’has d’anar adaptant a molts canvis inesperats sobre la marxa i has d’afinar la imaginació i la inventiva! I sobretot, mai, però MAI no es pot donar res per descomptat.

Han passat uns quants dies més i l’allau d’informació nova és constant. Hem fet un petit viatge a una població remota de les muntanyes del sud. Sembla que hàgim anat a parar a un racó de món d’on només es pot tornar. Visitem el projecte d’un hospital en construcció i dormim al convent de les monges locals. És com fer un viatge al passat, sense llum ni aigua corrent i en condicions més que austeres. De tornada, veiem la gent que transporta llenya, plàtans o cistelles al cap mentre camina d’un poblat a l’altre amb resignació.

Hem tornat a Kamwenge. La gent que em van presentant és exageradament amable. Cada cop que passes es desfan en frases de benvinguda que has d’anar contestant, en una mena de cerimònia que no s’acaba mai, i et conviden a menjar plàtans o blat de moro o a prendre te, i fins i tot a dormir. D’altra banda no es poden permetre un “no” per resposta (això significaria decebre l’altra persona i acceptar que no estan a l’alçada de les circumstàncies) i et diuen sempre el que tu vols sentir. Al principi els prens per mentiders, fins que t’expliquen que és “cultural”. Com tants milers de comportaments que em xoquen aquí. Encara no desxifro els codis socials o els gestos corporals i això em causa sovint equívocs o confusions. Mpola mpola, que diuen aquí, a poc a poc, ja m’hi aniré acostumant.

Parlen un anglès absolutament incomprensible d’entrada i costa molt acostumar l’oïda fins que es comença a entendre alguna cosa. També parlen “luchiga”, la lengua local, que a mi m’encanta i té una sonoritat maca i divertida. Vaig aprenent algunes paraules per dirigir-me a la gent, que ho agraeix molt. Agandi (hola), webare munonga (moltes gràcies) o orirota (Bon dia), són algunes de les expressions que ja faig servir habitualment.

Ja fa uns quants dies que sóc aquí, a Kamwenge, casa meva pels propers sis mesos. La meva casa es troba situada enmig de l’escola de Primària, en un pendent amb petites construccions escampades aquí i allà (aules, dormitoris, latrines, corrals...).

Tenim aigua corrent però sovint hi ha problemes perquè arribi amb normalitat i ens abastim d’un panell solar per la llum, que dura poca estona i hem de racionar fins al dia següent. De moment hi visc amb un treballador de l’ONG que fa setze anys que volta per tots els projectes que estan en curs a l’Àfrica, per a supervisar-los o per donar-los-hi un empenta. És un home sobradament experimentat, amb l’ànima dividida entre la vida simple als camps de Salamanca, tenint cura de les seves oliveres, i la vida aventurera en què ha conegut les mil i una cares de l’Àfrica negra. Era vigilant de seguretat fins que, després d’un viatge transformador a l’Índia, va endinsar-se al món de la cooperació, que ha acabat resultant el seu mitjà de vida i en què ha vist les expressions més dures de la pobresa i les guerres. Marxa a finals de gener, quan sabré de debò el que suposa estar sola, en el sentit més cultural de la paraula.

Al mateix recinte on vivim, hi ha l’església i el petit convent de les monges, tres dones africanes ben fornides que em donen una càlida benvinguda, però que de seguida deixen entreveure un caràcter fort i decidit.