Han passat uns quants dies més i l’allau d’informació nova és constant. Hem fet un petit viatge a una població remota de les muntanyes del sud. Sembla que hàgim anat a parar a un racó de món d’on només es pot tornar. Visitem el projecte d’un hospital en construcció i dormim al convent de les monges locals. És com fer un viatge al passat, sense llum ni aigua corrent i en condicions més que austeres. De tornada, veiem la gent que transporta llenya, plàtans o cistelles al cap mentre camina d’un poblat a l’altre amb resignació.

Hem tornat a Kamwenge. La gent que em van presentant és exageradament amable. Cada cop que passes es desfan en frases de benvinguda que has d’anar contestant, en una mena de cerimònia que no s’acaba mai, i et conviden a menjar plàtans o blat de moro o a prendre te, i fins i tot a dormir. D’altra banda no es poden permetre un “no” per resposta (això significaria decebre l’altra persona i acceptar que no estan a l’alçada de les circumstàncies) i et diuen sempre el que tu vols sentir. Al principi els prens per mentiders, fins que t’expliquen que és “cultural”. Com tants milers de comportaments que em xoquen aquí. Encara no desxifro els codis socials o els gestos corporals i això em causa sovint equívocs o confusions. Mpola mpola, que diuen aquí, a poc a poc, ja m’hi aniré acostumant.

Parlen un anglès absolutament incomprensible d’entrada i costa molt acostumar l’oïda fins que es comença a entendre alguna cosa. També parlen “luchiga”, la lengua local, que a mi m’encanta i té una sonoritat maca i divertida. Vaig aprenent algunes paraules per dirigir-me a la gent, que ho agraeix molt. Agandi (hola), webare munonga (moltes gràcies) o orirota (Bon dia), són algunes de les expressions que ja faig servir habitualment.

Ja fa uns quants dies que sóc aquí, a Kamwenge, casa meva pels propers sis mesos. La meva casa es troba situada enmig de l’escola de Primària, en un pendent amb petites construccions escampades aquí i allà (aules, dormitoris, latrines, corrals...).

Tenim aigua corrent però sovint hi ha problemes perquè arribi amb normalitat i ens abastim d’un panell solar per la llum, que dura poca estona i hem de racionar fins al dia següent. De moment hi visc amb un treballador de l’ONG que fa setze anys que volta per tots els projectes que estan en curs a l’Àfrica, per a supervisar-los o per donar-los-hi un empenta. És un home sobradament experimentat, amb l’ànima dividida entre la vida simple als camps de Salamanca, tenint cura de les seves oliveres, i la vida aventurera en què ha conegut les mil i una cares de l’Àfrica negra. Era vigilant de seguretat fins que, després d’un viatge transformador a l’Índia, va endinsar-se al món de la cooperació, que ha acabat resultant el seu mitjà de vida i en què ha vist les expressions més dures de la pobresa i les guerres. Marxa a finals de gener, quan sabré de debò el que suposa estar sola, en el sentit més cultural de la paraula.

Al mateix recinte on vivim, hi ha l’església i el petit convent de les monges, tres dones africanes ben fornides que em donen una càlida benvinguda, però que de seguida deixen entreveure un caràcter fort i decidit.