Cada cop que marxo, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un lloc i de la seva gent, faig inevitablement un exercici de memòria, un recorregut mental de tot el trajecte fet des de l’inici. Sembla mentida que hagin passat només uns quants mesos, perquè tinc la sensació de pertànyer a aquest petit món des de fa molt de temps... Suposo que ho fa la intensitat amb què he viscut totes aquestes experiències, la quantitat enorme d’aprenentatges acumulats i el fort lligam emocional amb totes les persones que m’han anat acompanyant.
La tornada no ha estat fàcil. Recordo el xoc que vaig tenir en trepitjar l’aeroport de Heathrow, el primer contacte amb el món occidental. Em costava identificar-me amb aquesta realitat, que de fet és la meva, i la sensació era molt estranya. Em sentia absolutament fora de lloc en el meu propi ambient. El primer que em va cridar l’atenció en arribar va ser la quantitat d’aparells, objectes i productes que allà ni tan sols han vist mai, la majoria dels quals són realment innecessaris. El contrast és tan gran que prens consciència de les necessitats que ens hem creat i de què podríem prescindir perfectament, fins i tot millorant en molts casos la nostra qualitat de vida. També em va atabalar el ritme frenètic amb què estructurem el nostre temps, aquesta pressa constant, que fa que de vegades els dies es converteixin en autèntiques carreres. I, finalment, no podia deixar de pensar en tot allò que tenim i no valorem prou, perquè creixem donant per descomptat que no ens faltarà mai. L’accés (físic i econòmic) a una sanitat pública i de qualitat, a l’aigua i a l’electricitat. Però sobretot, hi ha un privilegi del qual gaudim i que sovint oblidem que no tothom té: l’educació. Les famílies a Uganda han de fer sacrificis molt grans per assegurar l’escolarització dels seus fills, però moltes vegades no poden afrontar-ho i són els propis nens els qui es posen a treballar per poder continuar estudiant. El més habitual és que arribin a acabar la Primària i després hagin d’abandonar. És molt comú que el germà gran hagi de deixar l’escola per treballar i ajudar a pagar els estudis dels seus germans petits. I d’aquesta manera es perpetua una cadena en què és molt difícil que finalment algú tingui l’oportunitat d’accedir a uns estudis superiors, progressar i millorar la seva qualitat de vida i la de la seva família.
De vegades han de caminar quilòmetres sota un sol de justícia per poder arribar a l’escola. És un trajecte que fan tots sols i que pot ser perillós (molts nens són atropellats a les carreteres...). La manera com ells mateixos parlen sobre l’escola et dóna una bona idea del valor que li atorguen. Volen aprendre, desitgen anar-hi i estan disposats al que calgui.
Aquest any, els alumnes de 3r de Primària de l’Escola Sant Gregori havien estat treballant justament aquesta temàtica, mitjançant el documental Camí a l’escola de Pascal Plisson: un recull dels testimonis de quatre nens a diferents països del món que han de fer cada dia un recorregut llarg i perillós per poder anar a l’escola. Vam voler aprofitar l’oportunitat i, just abans de l’acabament del curs, vam organitzar una xerrada en què, amb el suport d’un PowerPoint amb imatges i vídeos, vaig provar d’explicar-los com és Uganda, com s’hi viu, com és l’escola on he estat treballant i les diferències entre Kamwenge i el món que ells coneixen. La veritat és que tots els nens van estar més que atents a totes les explicacions, van desplegar aquesta curiositat innata que tenen i no van parar de plantejar preguntes molt interessants. Finalment, vam fer una connexió via Skype amb els alumnes de Saint Anthony a Kamwenge i, tot i que per problemes tècnics (allà és l’època de pluges i això dificulta la connexió) només vam poder saludar-nos, ens va fer molta il·lusió poder comunicar-nos-hi.
És important que sapiguem transmetre als nostres nens i nenes el valor de tots aquests drets universals dels quals gaudim i que ni tan sols ens plantegem que un dia ens puguin faltar. Entre tots hem d’ajudar-los a prendre consciència que no tothom té tanta sort i que hi ha realitats molt diferents a la nostra. Avui dia, amb l’accés il·limitat a informació i a activitats i recursos educatius molt variats, podem trobar la manera de fer-los conèixer el mal anomenat «tercer món» que, per bé que ens queda tan lluny, és també responsabilitat nostra.
Aprofito per agrair a l’Escola el fet d’haver volgut convertir totes aquestes vivències en un blog per tal que pogués compartir-les amb tots vosaltres i a tots els qui les heu anat llegint amb interès tot aquest temps. Moltes gràcies.
