Cada cop s’acosta més el moment de tornar i tothom em pregunta si en tinc ganes. I la veritat és que tinc una bona barreja de sensacions. D’una banda em ve molt de gust tornar al meu món, amb la meva gent, i poder recuperar alguns costums que trobo a faltar. Però de l’altra, tinc la sensació que trobaré molt a faltar aquest món, que és ja també una mica meu, que m’està aportant tantes experiències noves i intenses i que alhora em connecta amb una altra part de mi mateixa. Sé que l’aterratge no serà fàcil. Costa de pair que amb un cop d’avió es puguin connectar dos mons tan llunyans, dues realitats gairebé oposades.
Si miro enrere i recordo les primeres setmanes aquí, me’n faig creus que hagin canviat tant les coses. Ara ja em passejo pel poble amb familiaritat, amb la sensació que em sento com a casa, i el meu esforç per integrar-me i acostar-me a la gent ha donat els seus fruits. He après com tractar amb ells a nivell professional i he adoptat costums locals que ja practico amb absoluta naturalitat. Ja conec tothom al mercat, a les botigues, a l’hospital, a l’escola i he fet bons amics amb qui prendre alguna cosa, parlar i sortir de tant en tant. Relacions que s’han anat construint a poc a poc, dia a dia, amb salutacions, somriures, gestos i paciència. Ha calgut mà esquerra, estones dedicades a aprendre lukiga i també alguna decepció, però ara ja tinc el meu lloc entre la gent d’aquest poble. Per això també sap greu tornar justament ara que començo a assaborir els resultats de tants esforços i energies. I és que, de tot el que he vist i he conegut aquí, el que més trobaré a faltar seran totes aquestes persones que, cadascuna a la seva manera, aconsegueixen que m’endugui un tros d’Àfrica a Barcelona.
I fins aquí aquesta última crònica des de terres ugandeses, abans de la tornada a la realitat barcelonina!
A la propera, que serà la darrera, provaré de transmetre les meves impressions un cop hagi aterrat del tot!
