Fa uns dies que torno a estar acompanyada per dos voluntaris i ho estaré dues setmanes més, cosa que s’agraeix després d’aquest període d’«aïllament». M’havien avisat que a Kamwenge es fa un màster en soledat, i era ben cert. En definitiva, s’aprèn a batallar amb els problemes comptant només amb el suport i la companyia d’un mateix.
Hi ha qui em pregunta si la gent té temps lliure i a què el dediquen. Doncs bé, un altre cop despunta el masclisme que ho impregna tot: les dones treballen al camp o al negoci i, un cop han acabat la feina, han de seguir treballant a casa, cuinant, netejant, rentant roba i atenent els fills, que acostumen a ser uns quants! Per tant, elles gairebé no disposen de temps per dedicar-se a elles mateixes, a banda de xerrar amb les amigues o familiars mentre treballen. Això sí, cada dos o tres mesos s’agafen un dia sencer per anar a la perruqueria, perquè, com us vaig dir, el pentinat pren molta importància a nivell social. Poden estar-se unes 8 hores per posar-se les extensions (trigaran unes tres hores en treure-les al cap d’un parell de mesos), i elles encantades de passar-s'hi tot el dia!
Els homes, en canvi, acostumen a trobar-se per beure (hi ha un problema seriós d’alcoholisme) o practicar algun esport (futbol o voleibol) i a reunir-se per compartir la gran afició de la població masculina ugandesa: el futbol. Tot el futbol, qualsevol partit de futbol. Tant se val si es juga la lliga anglesa, espanyola, italiana o turca. I, és clar, és també un negoci: apostes, entrades per veure el partit als bars... El fet de ser de Barcelona m’ha obert les portes en determinats moments, gràcies a Messi i Neymar! Una pregunta curiosa i recurrent és: «Com és Messi en persona?», ja que donen per descomptat que si ets de Barcelona, el coneixes. Em limito a respondre que, bàsicament, Barcelona és molt gran i en Leo i jo no freqüentem els mateixos ambients, que diguem... hahaha!
D’altra banda, a Kamwenge hi ha fins i tot un cine! Ara bé, no us imagineu pas una sala amb butaques i una pantalla gran. El cine consisteix en una paradeta de fusta on es venen les entrades i també crispetes i alguna altra cosa per picar, i una porta oberta amb una cortina per entrar a «la sala». És un espai molt reduït amb les parets de diferents materials amb prou feines encaixades, uns quants bancs de fusta i una televisió antiga. Les pel·lícules acostumen a ser xineses i d’arts marcials amb un toc d’humor, que els encanten. Però el més còmic de tot plegat és que són en versió original, en mandarí, amb una veu més alta que dobla a l’anglès i, per acabar de rematar-ho, un home amb un micròfon va retransmetent en la llengua local tot el que està passant. Malgrat la calor, és curiós entrar-hi de tant en tant, i veure com no paren de riure amb unes pel·lícules que no tenen res a veure amb els seus referents culturals, però que els fan oblidar els problemes i passar una bona estona. I, és clar, només hi ha homes, al cine.
Tot plegat fa que el meu temps lliure el comparteixi més amb homes que amb dones. Així que sovint em trobo en situacions en què sóc l’única dona i, a més, blanca, entre una vintena o una cinquantena d’homes africans. Veient el futbol, bevent una cervesa o anant al cinema: fent «coses que les dones no fan». És inevitable doncs, suscitar comentaris de tot tipus i atraure l’atenció de tothom, però a aquestes alçades ja he après a no fer-ne gaire cas i anar a la meva.
