Osibire gye!!
La vida a l’Àfrica rural és simple, bàsica, sense artificis. És gairebé la cara oposada del nostre «primer món». De vegades en aquest país es té la sensació de viure ancorat al passat. Aquí sovint t’has de dutxar amb una galleda o veure-hi només amb la llum d’una llanterna, es renta la roba a mà, no hi ha nevera... Al principi trobava a faltar les comoditats... ara fins i tot hi he trobat el gust. En certa manera em fa sentir lliure, despresa d’un munt de coses prescindibles. Sé que sona a tòpic, però s’aprèn a viure amb ben poc i a apreciar les coses importants. Tot és tan autèntic i pur que et fa tenir les emocions a flor de pell. Fa poc, parlant justament d’això, un bon amic em comentava: «Viajar a África es hacer un viaje a la esencia del ser humano». Diuen que per això tothom que hi ve, hi queda enganxat per sempre. Però tampoc vull donar una imatge poètica de la vida austera d’aquí, perquè la meva no deixa de ser una situació privilegiada: visc en una casa de maons, normalment tinc aigua corrent, bombona de butà i puc viure amb uns mínims de salubritat i higiene. Jo encara me’n faig creus de les condicions en què viuen els locals i de com subsisteixen.«Si no treballo avui, no menjo demà», em deia un venedor del poble. La idea d’estalviar és gairebé abstracta per a una gent que viu al dia... o pràcticament sobreviu.
Responent a alguns dels vostres dubtes, aquí tenen mòbils (tot i que la majoria són de fa 10 anys i només uns pocs privilegiats tenen smartphones de marques desconegudes) i comencen a tenir connexió a Internet. És si més no impactant veure que arriba d’una manera tan arrasadora la tecnologia occidental, i amb ella tots els valors, idees i esquemes d’un món que té poc a veure amb la vida rural africana. Sembla que s’hagin vist abocats a digerir uns avenços tecnològics que, sens dubte, han contribuït a millorar les seves condicions de vida, però que no són el resultat d’un procés natural de desenvolupament en un país on encara es viu de manera tan rudimentària. Els permet l’accés a una informació infinita i resulta la finestra oberta a tot un nou univers, que de vegades els costa d’interpretar i del qual no els arriba necessàriament el més desitjable. És com si convisquessin dues èpoques molt distants i aquests contrastos provoquen imatges molt contradictòries. I tot plegat em fa qüestionar-me moltes coses... Però aprofundir en aquest tema seria obrir un debat massa complex ara mateix.
Ha arribat l’època de les pluges. Han tornat a transformar el paisatge, que s’havia anat esgrogueint i assecant lentament. Aquest any han arribat molt tard i la gent patia molt, perquè saben bé que, quan es retarden, vénen amb més força i aleshores les collites, que són el mitjà de subsistència d’una gran part de la població, corren un perill seriós. L’aigua cau amb una potència espectacular, gairebé sense avisar, i apareix i desapareix com per caprici. De cop i volta sembla que hagi de caure el cel, descarrega amb fúria i arrasa, i s’esfuma com per art de màgia. Però, evidentment, aquí són uns grans coneixedors de tots els fenòmens atmosfèrics, i són capaços d’anticipar, amb una precisió matemàtica, el moment en què farà aparició la pluja. Jo encara no tinc aquest do de la predicció i m’ha enganxat més d’un cop a mig camí, de manera que he arribat a casa completament xopa! Almenys refresca l’ambient i ha fet desaparèixer el núvol de pols permanent que ja començava a ser una boira irrespirable...
